Personajes destacados

Josep Sanchis Sivera

Josep Sanchis Sivera (València, 1867- +1937) ha estat una de les figures més il·lustres i respectades del Capítol Metropolità de València en l’època contemporània, per la seua carrera d’historiador de l’Església, historiador de l’art i editor de textos medievals. Ordenat prevere el 1890, i graduat de doctor en Teologia el 1892, era promogut canonge arxiver de la catedral de Sogorb el 1900, després traslladat al Capítol de València el 1904; va regentar la càtedra d’Història de l’Església, Arqueologia i Art Sacre de la Universitat Pontifícia valentina.

A banda el ministeri eclesiàstic, Sanchis Sivera dedica la seua vida a l’estudi de la història de la Diòcesi. En aquest camp, és ineludible parlar del mestratge que va exercir en ell el canonge arxiver Roc Chabàs (mort el 1912), l’obra del qual estava destinat a continuar en alguns camps. Se li deuen aportacions fonamentals per al coneixement històric de la Església de València i de l’art valèncià medieval; el gran contingent de documentació que va publicar, juntament amb els textos cronístics, dietarístics o literaris dels segles XIV, XV i XVI, encara inèdits en el seu temps, trets a llum per ell, han convertit la seua producció en base inprescindible per als estudis històrics del Regne de València en diverses àrees. En la metodologia, professava l’historicisme crític heretat de Chabàs i dels historiadors dominics valencians del segle XVIII.

Va formar part de grup d’intel·lectuals que es reunien a la tertúlia del polític i bibliòfil José Enrique Serrano y Morales, juntament amb el seus amics Roc Chabàs, Josep Rodrigo i Pertegàs, Teodor Llorente i Olivares, Josep Martínez Aloy i altres. L’alt  prestigi que meresqué com a historiador el portà a ocupar el deganat del Centro de Cutura Valenciana, i seria el fundador (1928) de la revista del centre, Anales del Centro de Cultura Valenciana. Quan es decidí crear una càtedra d’Història de València a la Universitat, encara que d’existència efímera (1928-1929), Sanchis Sivera en va ser el titular. Fou membre de diverses corporacions acadèmiques i culturals: numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i de la Societat Lo Rat Penat, corresponent de les Reials Acadèmies de la Història i de San Fernando, de la de Bones Lletres de Barcelona, l’Institut d’Estudis Catalans i altres societats estrangeres.

Dedicà una gran part de la seua actitivitat investigadora a l’edició dels sermons de sant Vicent Ferrer, així com a la mateixa vida del gran predicador medieval, figura que exercí una autèntica fascinació sobre el canonge Sanchis Sivera, que ja li havia consagrat una biografia el 1896. Entre altres treballs, és autor de dos grans sermonaris vicentins, la Quaresma de 1413 (Barcelona 1927) i dos volums de Sermons (Barcelona 1932-1934).

La seua obra mestra és potser La Catedral de Valencia. Guía histórica y artistica (1909), una monografia completa, basada en fonts directes, que ha conservat la seua autoritat fins a hui. En la mateixa àrea, donà a la impremta estudis de les esglésies de Sant Martí (1911) i de Sant Tomàs i Sant Felip Neri (1913), i igualment del Sant Calze de la Catedral (1914), acompanyats d’una nodrida sèrie de treballs documentals en màteria d’art medieval valencià: els pintors, els arquitectes, escultors, orfebres, els vitralls i els esmalts, els ferros, el brodat o la ceràmica.

L’Església de València deu al canonge Sanchis Sivera un estudi fonamental en dos toms (1920-1921), La Diòcesis Valentina, a més d’extenses monografies de grans figures com els cardenals i bisbes Alfons de Borja i Rodrigo de Borja, nebot d’aquell, així com també de la seua cèlebre i poderosa família.

La història de la cultura és un camp d’investigació al que va consagrar gran part dels seus esforços: citarem en aquest capítol estudis sobre l’ensenyament valencià a l’època foral (1936), la història del llibre (1930-1932) i la vida privada i social dels antics valencians (1932-1935). I no oblidem les importants edicions de fonts cronístiques; la més notable, la publicació del Dietari del Capellà d’Alfons el Magnànim (1932), que és considerada generalment l’obra mes important de la historiografia valenciana del segle XV.

El canonge Sanchis Sivera va morir de malaltia el 1937. La ciutat de València li dedicà una via pública, carrer del Doctor Sanchis Sivera, per honorar un gran nom de l’Església i de la cultura valencianes.

Autor: Mateu Rodrigo Lizondo

© Archivo Catedral de Valencia